Apunts de Crisi (III): Tigres de paper.

Què li ha passat al miracle irlandès? Què va ser del tigre celta que havia desbancat els tigres asiàtics? Irlanda era l'exemple d'èxit per a les economies emergents. Havia passat d'estar entre les nacions més pobres d'Europa a inicis dels huitanta, amb una renda per capita semblant a la de Polònia, a convertir-se en una de les de major ingrés per habitant en l'Eurozona amb un creixement sostingut major a 6% durant quasi 20 anys. “The Economist” en el 2005 definia a Irlanda com “el millor lloc per a viure en el món”.

Que li va passar al famós model de neoliberalisme exemplar de Rajoy, el qual deia d'Irlanda que creixia d'una forma sana? Entre 1980 i el 2000 l'economia irlandesa va créixer gràcies a les seues polítiques d'obertura comercial, millores en l'educació i baixos impostos per a atraure l’inversió estrangera. Unes de les seues mesures més controvertides va ser el baix impost de societats que va atraure de seguida les grans empreses americanes i britàniques amb seu a Londres (a Irlanda este impost està en el 12% quan la mitjana europea és del 23%, i en això Irlanda va fer mostra d'una total falta de solidaritat amb els seus socis de la Lliga de mercaders de la U.E., comportant-se com un Mònaco o un Luxemburg qualsevol). Açò va permetre que, en tan sols una generació, passara de ser una economia agrícola a albergar a les més grans companyies internacionals de tecnologies d'I+D.

A l'adoptar l'Euro, Irlanda va disfrutar dels beneficis dels diners barats que fluïen dins de l'Eurozona. Estos recursos van ser canalitzats a través del sistema bancari cap a préstecs hipotecaris amb baix interès. Açò va augmentar, evidentment, el nivell d'endeutament de les famílies (més de 100% del PIB al 2008) i va fer que els preus de les vivendes es dispararen (es van duplicar entre el 2000 i el 2007). Este fenomen va incentivar l'activitat constructora que va liderar el creixement de l'economia en l'última dècada, fins al punt que el sector de la construcció va passar de representar poc més de 15% del PIB en el 2001 al 20% en el 2007 (el major percentatge en tota l'Eurozona). Els bancs estaven cada vegada més exposats al crèdit hipotecari que va arribar a representar el 40% dels crèdits totals. A més, el creixement desmesurat dels bancs va fer que estos foren “massa grans per a fallir” i que tornaren fràgil a l'economia en el cas que falliren.

Ens trobem llavors davant d'un panorama que recorda, amb molts matisos, l'espanyol; composició de la bomba de rellotgeria: bambolla immobiliària + sector privat endeutat + sistema financer unflat + el detonant internacional (entenga's la crisi financera internacional).

Explotada la bambolla, el sector públic va haver de rescatar el sector privat. Per a evitar la fallida total del sistema bancari, el govern va garantir tots els depòsits, va nacionalitzar el tercer banc del país, el “Angle Irish Bank” i va recapitalitzar als altres bancs. La caiguda en l'activitat econòmica va deteriorar el balanç del govern qui va passar de tindre els seus comptes equilibrats en el 2007 a tindre un dèficit del 14% del PIB en el 2009. Per a finançar les seues despeses, el govern irlandès va haver de triplicar el seu deute en dos anys passant d'un 25% del PIB en el 2007 a un nivell pròxim al de Portugal (65% del PIB) en el 2009.

Irlanda, després d'una relativa resistència, ha adoptat ràpidament mesures d'austeritat fiscal per a intentar tornar a ser, almenys, un cadell de tigre. La vitalitat demostrada per eixe país augura una recuperació més fàcil que la grega però encara així, l'alta desocupació i l'endeutament públic i privat presagien que les perspectives de creixement en els pròxims anys seran roïnes (s'espera que la seua economia caiga enguany i que no cresca en els pròxims dos). A més, el sistema financer irlandès està agonitzant, la qual cosa va induir a la sol•licitud de rescat a la lliga de mercaders, vull dir a la Unió Europea...

Com deia més amunt, del cas Irlandès es poden traure dues conclusions:

• El “èxit” econòmic basat sobre l'especulació és insostenible.

• És més important en economia i en societat el com es creix que el quant.

Per a molts el Comunisme ha fracassat, jo diria que el Capitalisme rescatat pels Estats tampoc té una salut tan pròspera, més si es té en compte que el major comprador de deute nord-americà (per un total de 883.000 milions de dòlars) és la República Popular de Xina...