Els "indignats" han superat amb escreix la seua primera prova de foc: han resistit i segueixen presents. També han donat un important salt qualitatiu amb la recent organització en els barris de comitès anti-desnonaments, impedint que els bancs executen les ordes de desnonament obtingudes per estes entitats financeres a través de mandats judicials. Esta organització en comitès de barris i, per tant, pròxims a la ciutadania suposa un avanç importantíssim en la reorganització popular.
Situar el camp de batalla en el teu propi terreny sempre és un avantatge ja que s’aconsegueix que el barri siga un espai en què el ciutadà amenaçat per la crisi i els deutes trobe, a través de la solidaritat veïnal, una fortalesa per a poder defendre's de les agressions externes. No ens equivoquem: hui en dia, l'única forma de lluita contra la disgregació de la ciutadania encoratjada pel capitalisme i els polítics a saldo és la lluita de proximitat. Tots som conscients que el major repte que es planteja al moviment del 15M consisteix a aconseguir la seua continuïtat en el temps evitant la seua constitució oficial com a partit recuperat o recuperable.
Superades les ingenuïtats i les contradiccions dels seus inicis, el moviment pareix tindre, a priori, més futur del que era previsible quan va aparèixer. En això ajuda, i molt, que ara per ara no existisca més enemic visible del capitalisme que el moviment dels indignats ja que tant polítics com sindicalistes ens deixen a tots un regust a col·laboracionistes del sistema o poltroneros, o com se'ls vullga anomenar… Com prova d'allò que s'ha afirmat més amunt n’hi ha prou en veure amb quina virulència la dreta mediàtica s'ha llançat a degolla contra els indignats per a agranar-los de parcs i jardins.
Arribats a plantejar-se el futur del dit moviment em pareix essencial que es vaja creant un moviment paral·lel (i semblant) en les universitats venudes a l'economia de mercat a través del “pla Bolonya” i, sobretot, en els centres de treball en què una organització assembleària dels treballadors puga defendre's dels atacs constants del capital i els seus sequaços (convenis col·lectius, retalls salarials, augment d'horaris i un llarg etc.). Sé que se'm preguntarà: i els Sindicats què? Doncs això… Bona pregunta…
Resumint: si fracassa el 15M serà un fracàs per a tots nosaltres i una gran victòria per al capital i eixa trista Europa dels mercaders i, sobretot, serà culpa de la “esquerra” actual d'aquest país que ni va saber, ni sap, entendre un procés social que la desborda per complet i que consagra definitivament el seu allunyament de la societat. Era Marx (ja desconegut en el PSOE) el que deia que "el revolucionari deu ser capaç de sentir créixer l'herba", il·lustrant així la importància de mantindre la sintonia amb el que vol la gent, de percebre els senyals i les tendències de qualsevol col·lectiu. Tal vegada ara falten les famoses “condicions objectives” de Lenin per a l'acció revolucionària però Rosa Luxemburg ja va advertir en el seu moment que qui espere l'arribada de les condicions objectives esperarà per sempre.
En este món-Matrix cada vegada més ficcional en el que el diner no fluïx perquè és virtual, en el que es fan fortunes amb valors i béns que un no posseïx però sí que pot vendre, en el que pots tirar treballadors al carrer si tens una empresa amb superàvit, Lacan plantejaria que vivim en un orde simbòlic, no en el món real, i per tant és possible que haja arribat el famós Augenblick de Lukacs; tal vegada no es donen les condicions objectives però sí que em sembla el moment subjectiu... Sents créixer l'herba?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada