Apunts de Crisi (V): El refrescant cas d’Islàndia.

“Islàndia ha eixit del túnel més ràpid del que s'esperava. El país que va decidir per referèndum deixar fallir els seus bancs en compte de rescatar-los ha crescut un 1,2% en el tercer trimestre de l'any respecte al trimestre anterior” (El País; 08/12/10)

Este xicotet país (a penes 300.000 habitants) a meitat d'esta dècada també va patir la inversions de diners fàcils procedents d'Amèrica del Nord i Europa, exactament com el cas irlandés. Els islandesos van incrementar el seu desenvolupament i, en el 2008, comptaven amb la millor qualitat de vida en el món segons “The Economist” (Per cert, que déu li conserve la vista a este malastruc periòdic). Esta fortíssima injecció de capital (diners electrònics i préstecs) era la llavor enverinada del que ja coneixem com la bambolla financera islandesa.

A l'octubre del 2009 els tres bancs principals d'Islàndia es van declarar en fallida; la Borsa va suspendre la seua activitat quan els seus valors es van afonar més d'un 70% i la corona islandesa va perdre més de la meitat del seu valor. L'economia del país va fallir, literalment. És interessant notar que al principi de la crisi islandesa, a finals del 2008, no va haver-hi cap protesta pública immediata per part de la gent ja que els islandesos no sabien manifestar-se (l'última manifestació que va haver-hi a Islàndia va ser en 1949 contra l'OTAN). Però els islandesos van aprendre prompte i el 22 de gener del 2009, més de 2.000 persones es van enfrontar a la policia enfront del Parlament llançant pintura, ous, sabates, etc. La policia, clar, no va saber com gestionar la situació ja que tampoc sabien el que era una manifestació….

Les manifestacions van continuar i creixien dia a dia fins que a un jove anarquista se li va ocórrer enfilar la teulada del Parlament substituint la bandera nacional per l'ensenya de la cadena de supermercats “Bónus”: una bandera groga amb un porc vidriola somrient en el centre. Va passar més d'un dia fins que els polítics es van adonar d'este fet i immediatament van intentar criminalitzar als manifestants dient-los “terroristes”. A partir d'allí l'actitud dels manifestants va canviar, davant de l'amenaça de ser acusats novament de terrorisme, cada vegada que tindrien un fregament amb la policia, compraven flors i després li les regalaven als policies…

A l'octubre 2009 els britànics van aplicar a Islàndia la llei antiterrorista (si, si, heu llegit bé..) per a congelar els moviments dels seus bancs i salvar el bilió de lliures que estalviadors i institucions angleses havien invertit. A banda d'haver arruïnat als islandesos, els posaven en la llista dels "roïns" junt amb al Qaeda i Corea del Nord. Com els islandesos són com són, a la setmana lluïen una bonica camiseta amb la cara de Gordon Brown, i la llegenda: “Brown (marró) és el color de la caca”, que va ser tot un èxit de vendes.

Va intervindre el Fons Monetari Internacional i Islàndia va passar a ser el primer país occidental a rebre un préstec del FMI des de 1976 i el país va veure augmentar el seu deute extern fins a nou vegades el seu PIB. El governador del Banc Central Islandés, Davíð Oddsson, va ser el responsable de la firma del deute amb el FMI i, probablement, el còmplice d'este pla d'endeutament. Oddsson era el governador del Banc Central des de 2005 però també havia sigut primer ministre del 1991 al 2004, ministre d'Exteriors i Alcalde de Reykjavík durant quasi deu anys.

Oddsson va pressionar al primer ministre Geir Haarde, per a pagar el deute a Gran Bretanya i Holanda; Haarde, aprofitant aquell moment de crisi va iniciar els tràmits per a ingressar en la Unió Europea a pesar de la forta oposició dels seus conciutadans. En eixe moment clau, se li va intentar vendre als islandesos que la integració en la UE resoldria la crisi i la Lliga de mercaders (UE) estava conforme sempre que se li pagara el deute a Gran Bretanya i Holanda… L'invent d'Oddsson i Haarde se'n va anar en orri quan el primer ministre, pressionat per l'opinió pública, va decidir convocar un referèndum per a rescatar els seus bancs i pagar el deute i el poble islandés va contestar massivament que NO.

Haarde va convocar eleccions per a maig, va anunciar que no es tornava a presentar i, unes setmanes més tard, dimitia el ministre de Comerç i es dissolia la coalició de Govern dimitint tots els seus representants. Després de les eleccions, la socialdemòcrata Jóhanna Sigurðardóttir va prendre les regnes del que seria el primer Govern d'esquerres d'Islàndia, amb un Executiu en minoria format en coalició amb Els Verds antieuropeistes i amb una prioritat: “revisar el préstec del FMI i ajudar les famílies”. Eixe mateix 2009, en les eleccions municipals, un grup de músics, escriptors, dramaturgs, pintors i actors van formar el partit “The Best Party” (El Millor Partit) en vistes a presentar-se per l'Alcaldia de Reykjavik -la capital d'Islàndia amb un 60% de la població-.

El “Best Party” va desenvolupar un programa de govern creatiu basat en el dadaisme; van prometre, entre altres idees:

• Eliminar la droga entre els parlamentaris per al 2020.

• Subvencions socials per als perdedors de les eleccions.

• Tovalles gratis en les piscines públiques.

• “transparència sostenible”, és a dir corrupció si, però transparent...

El seu lema: "podem prometre més, ja que de totes maneres no ho anem a complir”.

Per increïble que parega, el Best Party va guanyar les municipals amb àmplia majoria posant de manifest la falta de credibilitat dels polítics a Islàndia. El nou alcalde de Reykjavik des de juny, Jón Gnarr, en el seu discurs inaugural va prometre no complir amb les seues absurdes promeses electorals, però en línia amb la política nacional de la primer ministra Jóhanna Sigurðardóttir va insistir en la seua idea d'un vaixell presó en alta mar per a tancar banquers i polítics corruptes. Així les coses, Islàndia es veu governada per una esquerra inventiva en el major Ajuntament de l'illa i en el parlament per la “premier”, Jóhanna Sigurðardóttir, una exhostessa de 66 anys que va ocupar durant huit anys el Ministeri d'Assumptes Socials i va assumir de manera interina la màxima direcció del seu país durant la crisi de febrer 2009. Va ser confirmada en el seu càrrec per les eleccions d'abril 2009.

Jóhanna Sigurðardóttir és lesbiana i no és un secret. La seua companya Jonina Leosdottir està sempre present en actes oficials o quan el protocol ho requereix. El 26 de juny, el govern de Jóhanna Sigurðardóttir va legalitzar el matrimoni entre individus del mateix sexe, convertint a Islàndia en el sisé país europeu que reconeix eixos matrimonis. En este cas també, la votació va ser unànime (50 contra 0). El Govern de la primera ministra es va llançar llavors en un replantejament constitucional creant i recolzant una assemblea autoconstituïda de ciutadans que redefinirà una nova constitució islandesa.

Una altra iniciativa recent de Sigurðardóttir és la investigació judicial del deute de capitals amb Gran Bretanya i Holanda, així com les condicions del préstec del FMI. El govern de Sigurðardóttir ha convertit a Islàndia en el primer país europeu que no va premiar els banquers sinó els va manar arrestar i que va demanar a la INTERPOL una orde de detenció per a molts de què van fugir del País.

La més innovadora estratègia en què treballa l'actual govern islandès consisteix a crear un refugi informatiu que protegisca el periodisme d'investigació. Islàndia acollirà i protegirà en el seu territori a servidors i portals de la xarxa que publiquen diversa informació secreta i comprometedora, rebuda de fonts anònimes, lliure de tota pressió (exemple típic i molt actual: Wikileaks). Este projecte de llei, anomenat Moderna Iniciativa Mediàtica Islandesa (Icelandic Modern Media Initiative) va ser aprovat unànimement pel parlament islandés (50 vots a favor, 0 en contra). Este projecte pretén “fortificar la llibertat d'expressió i informació, així com garantir una forta protecció per a les fonts i els seus informadors”. El projecte es basa en part en les lleis d'altres països, com Suècia, on la revelació de la font de la informació és penalment perseguida.

L'iniciador d'este projecte és John Perry Barlow, expert tecnològic i partidari de la llibertat d'Internet, fundador de l'Electronic Frontier Fundation. Barlow està buscat pel govern dels EUA baix l'acusació d'haver-hi divulgat materials militars classificats.

Així, malgrat una desastrosa situació económica, Islàndia a sabut recuperar-se económicament i sense gravar el contribuent. Islàndia sí que és diferent i...  Refrescant…